El passat divendres 22 de juliol es va fer la presentació oficial de la nova Àrea de Pesca Controlada del Port de Barcelona, situada a la Bocana Nord, a la part interior del Moll d’abric de la Marina Vela Barcelona. Concessió que serà gestionada per la Societat de Pescadors Esportius de Mar de Barcelona. Un nou espai per a la pesca esportiva i d’esbarjo, un espai on poder pescar segur i tranquil, un nou espai a la ciutat on gaudir de la natura, un espai per aprendre, un espai per a disfrutar.

L’any 2.004 es va acabar la concessió de l’Àrea de pesca controlada situada a la part exterior del dic de l’Est el Port de Barcelona, més coneguda com a “Coto del Rompeolas”.Tot i això, es va mantenir funcionant fins al 2.011 prorrogant els acords amb el port de la ciutat. Des del 2.004 no s’ha parat de treballar des de la nostra Societat per aconseguir tenir una zona per a poder pescar tranquils i segurs.

La tradició de la pesca esportiva i recreativa a la ciutat de Barcelona és ben antiga, i documentada des de fa més d’un segle. A finals del segle XIX ja hi havia muntades les famoses “calades” de fusta que els pescadors de canya construïen a diferents punts del port, les més antigues sota la mateixa falda de la muntanya de Montjuïc i després passant just al davant, al Dic d’abric del port, a la part interior de l’anomenat “Rompeolas”. Durant molts anys hi havia cert desgabell a l’hora de gestionar aquests espais de pesca, fins que la Junta d’obres del port va decidir regular aquestes construccions, per a poder evitar conflictes entre usuaris, accidents, etc.

Aquests espais de pesca van fer coincidir una colla d’aficionats que mica en mica van anar fent amistat i van posar en comú les seves inquietuds i van decidir ajuntar-se per a crear una entitat per a poder dur més enllà la seva afició.

La primera parada en aquest aspecte va ser l’any 1927, quan una colla d’aficionats a la pesca de la zona van crear l’embrió del que després seria una entitat històrica. Aquesta primera unió de pescadors de la ciutat de Barcelona, juntament amb la col·laboració del port de la ciutat van voler facilitar l’activitat de la pesca, millorant el que hi havia a l’època, d’aquesta manera va néixer el 12 de gener de 1932, al local de l’Agrupació Sardanista de Barcelona la SOCIETAT DE PESCADORS ESPORTIUS DE MAR DE BARCELONA.

En què millorava l’activitat de la pesca a la ciutat la SPDM?

Doncs hi ha que tenir en compte que a la dècada dels anys ’30 de segle passat, els punts de pesca no estaven gaire a prop d’on vivia la gent, ja que per exemple, pescar a la platja era complicat, el material de pesca d’aquells temps eren força limitats, les llinyes de pesca estaven fetes de “pèl de cuca”, que no eren altra cosa que fils de seda units entre si amb nusos per a poder tenir certa llargada, de manera que no era possible pescar a gaire distància de terra, així com els rodets, que poc s’assemblaven al que hi ha avui al mercat. Així que els punts preferits pels pescadors de canya era el port i les zones rocalloses del seu voltant, on podien aconseguir pescar sense necessitat d’allunyar gaire els esquers.
De tots aquests espais, el preferit pels pescadors es trobava al final del “Rompeolas”, l’escullera per excel·lència de la ciutat, ja fos sota el far que allà hi havia com al dic de reforç que hi havia a pocs metres, conegut pels barcelonins com “martell”.

Però quin era el problema més feixuc per a poder pescar allà? Doncs arribar-hi. S’ha de tenir en compte que no hi havia cap carretera que arribés fins allà, a part que l’accés a un vehicle era molt limitat per a la majoria dels barcelonins, de manera que només hi havia dues maneres d’arribar fins allá: Caminant un llarg trajecte o mitjançant les diferents embarcacions que podien arribar fins a la zona, ja fossin petites embarcacions de rems, les famoses “Golondrinas” o les desaparegudes “Águilas”. A més, les canyes de pescar no es plegaven com poden fer-ho les actuals, eren llargues canyes del “país” que es podien desmuntar en alguns llargs trams, canyes pesades de transportar, igual que els “caixons” de pesca emprats tradicionalment a la zona.

Per a solucionar aquest problema la SPDM va acordar amb el Port de Barcelona habilitar un espai just sota el far del “Rompeolas” per a poder emmagatzemar els estris de pesca dels seus associats, un local que des de llavors es va anomenar “Guardacanyes”. Edifici compartit amb el restaurant “Mar i cel”, que només podia obrir als migdies, doncs encara no arribava l’electricitat fins allà i a les nits romania tancat.
A més, la SPDM va aportar una vessant encara més esportiva a l’activitat de la pesca a la ciutat de Barcelona, organitzant importants competicions de pesca a la ciutat, sent el primer que es va celebrar al Port de Barcelona el dia 21 d’agost de 1932.

Si ens posem en situació, hi ha que tenir en compte que l’oferta d’oci i d’activitats esportives a la dècada dels anys ’30 era infinitament limitada si ho comparem amb l’actualitat, de manera que una competició de pesca era un important esdeveniment a la ciutat, se’n parlava a la ràdio, als diaris i hi assitien també autoritats. Els participants s’ho prenien seriosament i era habitual que hi assistissin elegantment vestits.

A més, també hi acostumava a assistir força públic, que seguia les competicions ja fos des de barques que sortien des del Portal de la Pau i duien barcelonins cap a la zona com els qui es feien un llarg passeig des de la Barceloneta caminant fins allà. Eren molt concorregudes les competicions en les seccions femenines (eren moltes les noies i senyores aficionades a la pesca amb canya) i també les infantils, on la quitxalla gaudia i es sentia protagonista d’unes intenses i divertides jornades de pesca.

Durant la guerra civil es van aturar les activitats en una infraestructura especialment sensible i castigada pel conflicte com era el Port de Barcelona. Al començar la dècada de 1940, mica en mica es va anar reprenent l’activitat de la SPDM, tornava a funcionar el local guardacanyes i van tornar també algunes competicions a la zona. Va ser llavors quan les competicions de pesca van tenir també una vessant encara més social en uns anys econòmicament molt durs, doncs les captures que s’aconseguien als concursos de pesca eren recollides pels nens dels orfenats de la ciutat i la contribució de l’entitat era encara més valorada per molts barcelonins (ja s’havia fet abans de la guerra, però va ser més ben valorat després d’aquesta). Durant molt temps encara van estar els militars vigilant la zona i les fortificacions van allargar-se uns quants anys.

La SPDM va anar ampliant les seves activitats a molts escenaris, ja fos pescant a aigua dolça com al mar, destacant entre d’altres la organització (i victòria) l’any 1952, del primer Campionat d’Espanya de pesca a llancer (el que actualment es coneix amb l’anglicisme “surfcasting”) a la desapareguda platja de Can Tunis, espai que va ser absorvit pel port de la ciutat i transformat actualment en un moll comercial.

També es va fer un canvi important en aquella dècada per a la Societat, doncs va fer el tercer canvi de seu social, passant del Poble-Sec (carrer de Blai), al carrer Ferran i finalment al maig de 1955 es va inaugurar el local de la Rambla de Santa Mònica núm.23.

L’arribada del Seat 600 l’any 1957 va ser just dos anys abans que fos inaugurat el nou passeig del Rompeolas, finalment una carretera arribava fins allà i la popularització d’aquest petit utilitari va fer que encara més gent pogués arribar fins allà, sent un punt de trobada molt habitual per a molts barcelonins, que s’apropaven fins a les terrasses del restaurant Porta Coeli ja no només amb les “Golondrines” o caminant, si no també motoritzats.

El Port de la ciutat no va deixar de créixer i amb ell el Rompeolas, que va seguir creixent després de tenir la seva primera carretera, quedant així encara més espai per als pescadors que van disposar d’uns centenars de metres més d’espai per a practicar el seu esport i es van anar construïnt noves “calades” per a poder pescar de forma còmode i segura, sempre amb l’autorització de la “Junta de Obras del Puerto”. A principis dels anys ’70 la nova ampliació del Rompeolas va tenir un canvi substancial, doncs l’ampliació per la part exterior, en comptes de protegir l’infraestructura portuària dels temporals a base de roques es va fer a base de blocs de formigó.

I va arribar el moment de començar a regular la pesca, van començar les restriccions de l’activitat de la pesca amb canya a dins de les instal·lacions portuàries, quedant reduïdes als punts amb menys activitat comercial i a la part exterior del Rompeolas. Els anys van anar passant i els espais es van anar reduïnt més i més, fins que ja a la dècada dels ’80, havent desaparegut la “Junta de obras del puerto” es van haver de fer canvis per la gestió de la construcció i ús de les tradicionals “calades” i aquesta va passar a la SPDM, que va ser qui a partir de llavors es va encarregar de gestionar l’espai que hi havia a la zona nova del Rompeolas, la que estava formada per blocs de formigó, més enllà de les roques.

Amb això es van complir els 50 anys d’història de la SPDM l’any 1982, fent una colla de celebracions i destacant les que es van fer per tot el Port de Barcelona amb una multitudinària gimcana. S’ha de tenir en compte que per aquelles dates la Societat comptava amb més de 12.000 socis en actiu, participant a les molt diverses activitats que organitzava (pesca al port, a la platja, embarcació, aigua dolça en ciprínids, salmònids, excursions de tota mena per als socis, etc.).

L’activitat portuària a Barcelona no va parar de créixer i els espais de pesca van quedar finalment reduïts únicament a la part exterior del Rompeolas, que es va dividir en dues zones, la primera era de pesca lliure, situada entre la platja de la Barceloneta i el restaurant Porta Coeli, la zona de roques, la segona era la zona que hi havia entre el Porta Coeli i el far del final del dic de l’Est, la zona dels blocs de formigó, espai gestionat per la SPDM i on es van seguir construïnt les tradicionals “calades” de Barcelona.
I va arribar un altre punt d’inflexió: 1992. La revolució a la Barcelona olímpica.

Els canvis a la ciutat van ser molt importants i la vessant marítima va ser una de les més afectades, el port entre elles, fent desaparèixer alguns punts molt estimats pels barcelonins, com per exemple fou el baixador de les famoses Golondrines al Rompeolas i la prohibició total de la pesca als pocs racons del port on encara es podia anar a tirar la canya. Van arribar els creuers a Barcelona i amb ells es van construïr noves estacions marítimes.

Un fort temporal l’any 1998 va trencar la part final de l’Àrea de pesca controlada del Rompeolas, la zona gestionada per la SPDM, movent i enfonsant els blocs de formigó i impossibilitant arribar a la zona on hi havia les darreres calades fins el far.

Les estacions marítimes van créixer i créixer durant la dècada dels ’90 i amb l’arribada del nou segle el Rompeolas es va allargar encara més, de manera que les destrosses del temporal de 1998 van ser tapades amb nous blocs coincidint amb l’ampliació, però ja no era possible arribar-hi per anar a pescar. Però el canvi més gran estava per arribar: es va “tallar” el Rompeolas.

Amb aquestes ampliacions del port, es va obrir una nova bocana (a més de la desviació de la desembocadura del riu Llobregat i una colla d’importants obres més) i per a fer-la es va seccionar el Rompeolas i es va unir l’illa creada amb la resta del port mitjançant un enorme pont llevadís que es va anomenar “Porta d’Europa”. I amb això també es va començar a construïr un altre edifici que actualment és una referència visual de la vessant marítima de la ciutat com és l’hotel W, més conegut com “Hotel Vela”, amb un nou dic construït guanyant terreny al mar i deixant un espai al seu interior per a noves instal·lacions portuàries.

L’any 2003 la SPDM es trasllada del local de la Rambla al nou local del carrer de Santa Elena.

Al “tallar” el Rompeolas, l’accés a aquest ja no es podia fer des de la Barceloneta com s’havia fet sempre, s’havia de fer des del nou pont, accedint des del Moll de Ponent, just després del Passeig de Josep Carner, sota Montjuïc, deixant la sensació per a molts d’haver-se separat també de part de la ciutat.

Les “calades” de pesca van seguir funcionant tot i aquests canvis, però la vida dels barcelonins havia canviat bastant en els darrers anys, molta més oferta d’oci i la facilitat per a moure’s per molt més territori van fer minvar l’afluència a la zona, però seguia sent un punt de trobada per a molts pescadors i també per a molts barcelonins que gaudien de passejos prop del mar.

I van coincidir tres fets determinants: El primer va ser la renuncia a la renovació de la concessió de l’activitat del famós restaurant “Porta Coeli”, doncs els números ja no sortien i les obres que necessitava l’edifici eren molt importants i a més perilloses. El segon fou l’arribada també a la data final de la concessió de l’Àrea de pesca controlada. La tercera va ser un altre fort temporal que va acabar de castigar la zona, destruïnt fins i tot la carretera d’accés amb uns grans esvorancs que van malmetre-la de tal manera que va quedar impracticable.
L’enderrocament del restaurant Porta Coeli va ser una pèrdua per a molts barcelonins que hi havien passat grans estones menjant al costat del mar, amb aquest també van canviar la seva ubicació els pràctics del port que hi havien tingut allà una de les seves estacions(els pràctics van marxar uns pocs anys abans), però també va ser la fi del local guardacanyes, un local que des del 1932 havia estat en aquell mateix indret, tot i que en diverses ubicacions després d’aquella primera i primitiva sota el far.

La fi de la concessió de l’Àrea de pesca controlada, en una primera fase es va solucionar fent una pròrroga per l’accés i ús de l’Àrea de pesca controlada, allargant així la seva durada, però en un estat agonitzant, doncs l’accés s’havia de fer amb una llarga caminada fins allà, impossibilitant el còmode accés per als usuaris més veterans i també pels més joves, a més, les noves obres previstes per a reforçar el dic de cara a futurs temporals i la protecció de les activitats a l’interior del Port eren una clara sentència de mort del Rompeolas dels pescadors i de les calades, aquelles curioses construccions de fusta dels pescadors de canya que portaven més de 120 anys a diferents punts del Port de Barcelona.

Uns anys abans que acabés la concessió ja es va començar a treballar en la renovació, però les imprescindibles obres d’ampliació del port, els forts temporals i la pressió de l’activitat comercial i turística van posar el punt i final a l’Àrea de pesca controlada del Dic de l’Est, la que els pescadors malanomenàven “Coto del Rompeolas”. Però que s’acabés aquella llarga aventura no vol dir que s’acabés la pesca a la zona ni tampoc que es deixés de treballar per poder-ne tenir una de nova, encara que fos en una nova ubicació.

L’Autoritat Portuària de Barcelona es va comprometre amb la SPDM a trobar una nova ubicació dins de les instal·lacions portuàries per a tenir una zona per als pescadors de canya, ja abans que acabés aquella concessió.

La SPDM ha estat sempre en contacte amb el Port de Barcelona, doncs mai s’han deixat de celebrar proves esportives dins les seves instal·lacions des del 1932 (oblidem-nos dels anys de la guerra civil, clar) i les relacions han estat constants i s’ha estat buscant una nova opció per a crear una nova àrea de pesca controlada.

Diversos projectes hi ha hagut entre el Port de Barcelona i la SPDM a la recerca d’una nova zona de pesca, alguns s’han elaborat de manera exhaustiva i per diversos motius s’han hagut d’acabar descartant, però l’any 2014 es va acordar una ubicació definitiva. Des d’aquella data s’ha estat treballant per a poder-la dur a terme de la millor manera possible, diverses obres, la infinitat de normatives i diferents actors han anat allargant el projecte fins a l’hora de veure la llum altra vegada una Àrea de pesca controlada a Barcelona.
Tot i que per les grans dimensions del Port de Barcelona pugui semblar fàcil habilitar una zona per a practicar la pesca amb canya, les diferents lleis, normatives i protocols que envolten una entitat d’aquest calibre, fan que sigui força laboriós trobar la solució idònia per a totes les parts, però quan hi ha voluntat per a fer-ho, s’arriba (mai més ben dit) a bon port.

Finalment, la zona triada per a la nova APC del Port de Barcelona seria la part interior del Dic d’abric de la bocana nord del port, concretament el moll que fa la prolongació de la Marina Vela.

Una vegada es va decidir el punt on es crearia l’Àrea de Pesca Controlada, tocava treballar per decidir com es gestionaria. L’APB (Autoritat Portuària de Barcelona) li va encarregar a la SPDM que cerqués alguna entitat amb qui associar-se per a la gestió, ja que la concessió a una sola entitat no era massa ben vista. La SPDM havia de cercar algun company de viatge i, si aquest complia les condicions adequades i l’APB donava el seu vist-i-plau, es passaria al següent pas.

La Junta de la SPDM va proposar i valorar diferents possibilitats (en un principi, sobre la taula n’hi havia quatre), però la que en un principi els va fer més el pes fou la de juntar les diferents societats de pesca de la ciutat (en aquell moment n’eren quatre). Amb això, van posar-se en contacte amb aquestes entitats i les van convocar al seu local social i els van explicar el projecte. Com era d’esperar, totes les entitats van estar interessades a participar-hi. Amb això, es va crear l’Associació de Clubs de Pesca de la Ciutat de Barcelona, entitat que va ser registrada finalment l’any 2018.

Tot i que lentament, s’anava avançant en el projecte, s’ha de tenir en compte que per accedir a la zona on es situaria l’APC hi havia que passar per una altra concessió (en un principi s’havia de fer un altre accés, però es va descartar per l’increment de costos i per la complicació d’aquest).

Durant aquest procés, malauradament ens va deixar el president d’una de les entitats que formava part de l’Associació de Clubs i, la resta de membres d’aquella entitat (APD), van decidir sortir del projecte. Poc temps després, era una altra de les entitats qui deixava el projecte, ja que no disposaven dels mitjans per a seguir endavant amb aquest (CPE Bon Pastor). D’aquesta manera quedaven únicament dues entitats dins l’Associació, la SPDM i la S.P. Mar Bella Poblenou.

El projecte seguia endavant, però hi va haver un nou entrebanc, el temporal “Glòria” de gener del 2020, que va malmetre molt greument la zona, enfonsant totalment una part del moll, fent caure una important part del mur de protecció i generant grans destrosses a la Marina. S’allargava altra vegada la fi del projecte. Després ens visitava la COVID19, un altre entrebanc.

Per la situació generada per la pandèmia de COVID19, l’activitat comercial al Port de Barcelona es va veure força afectada, en especial en el trànsit de creuers, de manera que es va aprofitar aquesta minva en l’activitat comercial per a dur a terme algunes obres en alguns punts de la zona portuària , ja sigui en accessos com en algunes instal·lacions, per això, al gener del 2021, l’APB es va posar en contacte amb la SPDM per a que comuniqués a l’Associació de Clubs la seva proposta per a la gestió de l’APC i va demanar celeritat per aprofitar la baixada d’activitat a les instal·lacions portuàries per avançar amb el projecte. Es van proposar unes esmenes a la proposta de l’APB (accés amb vehicles a la zona i horaris), però des de l’APB es van explicar les raons per les que no era possible. Hi ha que tenir en compte que el mur del moll no és de gran alçada, fàcilment depassable en cas de temporal i que també per aquest mateix motiu, no hi ha possibilitat de poder il·luminar la zona en horari nocturn.

Després d’una reunió amb la Marina Vela, aquesta presenta la proposta a l’Associació de Clubs per l’accés a l’APC i l’ús de les seves instal·lacions.

Reunits en diferents ocasions la junta de l’Associació de Clubs (4 membres representants de cada entitat que la conformaven, 8 membres en total), no hi va haver manera de posar-se d’acord, ja que les divergències entre aquests estaven enrocades.

Amb això, l’APB, interessant-se pels motius de la demora en la resposta, es va tornar a posar en contacte amb la SPDM. Aquests expliquen els motius pels que encara no s’havia donat una resposta l’APB. L’APB proposa a la SPDM que si no arriben a un acord dins de l’Associació de Clubs, que proposin una alternativa. Finalment la SPDM proposa el projecte a l’Associació Catalana per a una Pesca Responsable, entitat que comparteix els objectius de la SPDM i amb qui es compromet a dur a terme diferents projectes relacionats amb la pesca recreativa i a la conservació del medi marí amb el recolzament de la Generalitat de Catalunya. A l’APB li sembla correcta la proposta i posa novament fil a l’agulla.

Durant el temps que va passar mentre no es donava resposta (febrer del 2021) una altra entitat es va interessar per la concessió de l’espai, en aquest cas fou la Confraria de Pescadors de Barcelona, que van sol·licitar fer ús de l’espai per a poder fer la tria del peix abans d’entrar port. La SPDM i la Confraria de Pescadors (després de 28 anys ininterromputs de relació) es van posar d’acord de seguida i van signar un conveni pels usos de la zona i tot seguit es va presentar a l’APB.

La Marina Vela també es va interessar per la demora de la resposta a la seva proposta, conseqüència de la qual, es van reduir les places d’estacionament inicialment pactades a la meitat, ja que com que no havien rebut resposta dins del termini esperat, havien compromès aquelles places a altres compromisos.

Amb tot això, el projecte, una vegada totes les parts s’han posat d’acord, durant el mes de maig del 2022 es publica al BOE i al Diari del Port. Després d’això, ja toca entrar en altres detalls importants com són decidir els sistemes de control d’accessos (per diverses qüestions difereixen dels que s’havien proposat en un principi).

Durant el mes de juny del 2022 es signa la concessió de l’APB a la SPDM per a la gestió de l’APC. Dies després, ja al juliol, es signa el conveni amb la Marina Vela.

Finalment, el divendres 22 de juliol del 2022 es fa la presentació del projecte “in situ” amb els socis de la SPDM. La presentació es du a terme a la sala d’actes de la Marina Vela Barcelona, just a tocar de l’Àrea de Pesca Controlada.

En aquesta presentació, el president de la SPDM, Jorge Bonafonte dóna la benvinguda als socis assistents i fa els agraïments als diferents companys de viatge que ens han acompanyat en aquest projecte. Després d’això, passa el relleu al vicepresident i delegat de l’àrea de Mar-Costa de l’entitat, en Christian Buscemi, que és qui s’encarrega d’exposar el que aquí s’explica als assistents, ajudat també per una presentació d’imatges.

Una vegada acabada aquesta explicació, es presenta la data d’inauguració de l’APC , que es farà coincidint la celebració del 90è aniversari de la SPDM i les festes de la Mercè, el diumenge 25 de setembre del 2022, amb una competició esportiva dins de la instal·lació i comptarà amb la col·laboració del Port de Barcelona i també de l’Ajuntament de Barcelona.

Es fa una breu explicació de com està previst que funcioni l’APC (horaris, accessos, normatives, etc.) i es responen les preguntes que formulen els assistents. Cal remarcar que encara queda feina per a fer a l’hora d’habilitar la zona definitivament per a la pesca, però que el més complicat ja està fet.

A continuació, una patrulla del Cos de Guardamolls (Policia Portuària) s’encarrega d’obrir l’accés a l’APC i tots els assistents poden entrar-hi i trepitjar finalment el que serà el nou espai de pesca de la nostra ciutat.

Moltes fotografies, somriures i encara més ganes són els protagonistes del moment, un moment que s’allarga una bona estona, ja que hi havia moltes ganes d’entrar-hi i poder veure per fi l’espai in situ. Ja es fa fosc i toca anar sortint, això sí, sense deixar de comentar mil-i-una idees per a dur a terme allà. Una vegada ja ha sortit tothom, la mateixa patrulla del Cos de Guardamolls torna a tancar el recinte fins que s’hi torni a accedir per les properes fases del projecte (les primeres? neteja i ordenació de l’espai, que es duran a terme durant aquest estiu).

Des de la Societat de Pescadors Esportius de Mar de Barcelona volem agrair a tothom qui ens ha ajudat a fer realitat aquest llarg i laboriós projecte, en primer terme l’Autoritat Portuària de Barcelona i els diferents departaments del Port que hi han col·laborat (hem estat divuit anys picant pedra amb ells per aconseguir-ho), la Marina Vela Barcelona, La Confraria de Pescadors de Barcelona, L’Associació Catalana per a una Pesca Responsable, la Generalitat de Catalunya, l’Ajuntament de Barcelona i, sobretot, a la paciència de tots els socis de la Societat de Pescadors Esportius de Barcelona.

Esperem que aquest nou espai de natura i esport de la nostra ciutat tingui una llarga vida i pugui ser un nou punt de trobada i de referència dels aficionats a la pesca, un espai que pugui servir també per a ensenyar la nostra activitat, el nostre esport, on puguem adquirir i compartir coneixements. Un exemple per a poder exportar aquest model a altres zones portuàries i poder també col·laborar al coneixement i a la conservació del nostre medi marí.