Els dos representants de la família Mullidae que trobem a les costes barcelonines són el Roger o Moll de roca (Mullus surmuletus) i el Roger o Moll de Fang (Mullus barbatus), espècies molt semblant i sovint confoses, ja sigui entre els pescadors com als nostres mercats.

Distribució i hàbitat:

Els molls són peixos bentònics, és a dir, que viuen sempre a prop del fons, ja sigui sobre fons sorrencs amb posidònia, fons rocosos i fons tous. Viuen a poca fondària i rarament podem trobar-los més enllà dels 100 metres. Els podem trobar tant a la Mediterrània com a l’Atlàntic, des de les Illes britàniques fins a les costes del Sàhara.

Mesures:

Els molls o rogers de roca poden arribar a mesurar fins a 40 centímetres, tot i que la seva mida més comú acostuma a ser de 20-25 centímetres, mentre que els molls o rogers de fang molt difícilment arriben als 30 centímetres i la seva talla habitual ronda entre els 10-20 centímetres.

Morfologia:

El cos del moll és allargat i comprimit lateralment i destaquen dos barbillons a la part inferior del cap, que utilitzen per remenar els fons a la recerca d’aliment, que acostumen a ser més llargs que les aletes pectorals..
Moll o roger de roca (Mullus surmuletus): El perfil del cap té una forma lleugerament obliqua i la coloració és força viva, predominant el rosat, amb una franja vermellosa i d’altres ataronjades. La primera aleta dorsal és grogosa amb dues franges transversals més fosques. Segons l’època de l’any pot variar l’intensitat de la coloració.

Mullus surmuletus

Moll o roger de fang (Mullus barbatus): El perfil del cap té una forma molt més obliqua que la del moll de roca i la coloració és molt semblant a la d’aquest, però menys llampant i sense les bandes marcades de les aletes. La coloració d’aquests també pot variar segons el tipus de fons on els trobem.
Als mercats acostumen a estar barrejats i per fer-los més atractius, se’ls treuen les escates, deixant un viu color vermellós i fent més difícil identificar les dues espècies.

Mullus barbatus

Alimentació:

Ambdues espècies s’alimenten de petits invertebrats que cerquen incansablement remenant els seus barbillons pels diferents fons on habiten, ja que aquests disposen d’uns òrgans sensorials que els permeten trobar aliment de manera eficaç.

Pesca esportiva:

Tot i que no existeix un tipus de pesca esportiva específica per aquests peixos, és habitual pescar-ne amb diferents tècniques:

Pesca a fondal:
Amb canyes de diferents llargades segons la zona, amb petits ploms per poder pescar prop del fons, és comú capturar-ne durant tot l’any, i com que és una espècie típicament costanera, no és necessari fer llancers llunyans per poder-ne capturar. Com és una espècie gregària, si n’hi ha per la nostra zona i hem bromejat aquesta convenientment, podem aconseguir un bon nombre de captures (un brumeig eficaç pot estar fet amb una barreja de mol•luscs triturats, barrejats amb sorra o fang, per poder fer arribar-lo al fons, on s’alimenten els molls). És habitual poder veure grups de molls cercant aliment amb les seves barbes a pocs centímetres de la superfícies pels murs dels nostres ports i escolleres. Els esquers més efectius acostumen a ser petits cucs o petits bocins de gamba o llagostí.

Pesca al llancer:

Pels costums d’aquestes espècies, no és necessari llençar a grans distàncies per capturar-ne. Les captures de molls pescant al llancer des de la platja o les esculleres acostumen a ser accidentals (però molt sovint força benvingudes) i si coincidim amb un grup nombrós i aprofitem el moment, podem aconseguir pescar-ne un bon nombre.
Els esquers utilitzats són gairebé sempre cucs o algun petit crustaci.

En la pesca al llancer, com que s’acostumen a utilitzar hams de mida més gran que al fondal, la petita mida de la boca dels molls pot ser un obstacle per la captura d’aquests, però si s’enxampa un grup amb exemplars de bona mida, la diversió està assegurada.

Gastronomia:

La carn dels molls o rogers és molt apreciada ja des de l’antiguitat, doncs grecs i romans ja gaudien de l’intens sabor d’aquesta (hi ha molts mosaics i decoracions en diferents objectes d’aquelles èpoques on hi ha aquests peixos representats).
La carn del molls o rogers de roca (Mullus surmuletus) és més apreciada que la dels molls o rogers de fang (Mullus barbatus), doncs el seu sabor és més intens.
Ambdues espècies són pescades de manera professional amb diferents arts, com ara l’arrossegament o els tresmalls a les zones menys profundes de la costa.

Per l’alta qualitat de la seva carn és apreciat a totes les costes on es troba i això ha generat un extens catàleg de diferents maneres de cuinar-los, des de fregir els exemplars més petits (malauradament, tot i que la mesura mínima legal per poder pescar els molls és de 11 centímetres, sovint podem trobar exemplars immadurs que no arriben a la mida als nostres mercats), passant per fer al forn, a la llauna, amb arròs, amb pasta, a la brasa, i un llarg etc.